El que destaca especialment d’aquest melodrama d’aire clàssic és la seva acuradíssima ambientació. La seva direcció artística i vestuari i sobretot la seva banda sonora, obra de Carter Burwell (merescudament nominada a l’oscar), són excel·lents. La seva parella protagonista transmet una gran química: una fràgil Rooney Mara capaç de mostrar qualsevol sentiment a través de la seva hipnòtica mirada (absurda nominació a l’oscar a millor actriu secundària quan realment és la protagonista del film) i una sòlida, un cop més, Cate Blanchett.
Però l’esforç de les seves actrius i la seva bellesa formal no aconsegueix despertar la més mínima passió. El ritme del film és excessivament lent i l’espectador arriba a desconnectar d’una història que només té cert interés en les condicions en que es desenvolupa: la clandestinitat degut a la seva natura i a les normes de l’època en que transcorre. A part d’aquestes condicions socials contràries, el guió no deixa de ser un melodrama típic i tòpic: una història d’amor entre una persona jove i una persona madura que hem vist en masses ocasions a la gran pantalla.
‘Carol’ és una proposta massa senzilla i mancada de qualsevol intensitat. Desaprofita el guió i els personatges dels que disposa en un film pla que no explota les seves enormes possibilitats dramàtiques. Una llàstima.