L’òpera prima de Remi Weekes és una proposta de terror que en el subènere de cases encantades/posseïdes no aporta res de nou però al que el rerefons social dels refugiats i la immigració li dóna un aire certament interessant.
La parella protagonista, sòlidament interpretada per Sope Dirisu i Wumi Mosaku, està formada per dos refugiats sudanís que arriben a Anglaterra després de viure un infern en alta mar on perden la seva filla. Un cop a Londres, els serveis socials els hi otorguen la seva nova vivenda, la casa del títol, on ben aviat descobreixen unes terrorífiques presències que els hi recorden el seu propi infern personal al que s’ha de sumar la seva integració: mentre ell està encantat amb la seva nova vida i té la voluntat de convertir-se en un anglès més, ella no vol renunciar a les seves arrels i es resisteix, fet que provoca que el matrimoni es distancïi encara més i que es aprofitat per les presències per atacar-los en dues línies diferents. El to de la pel·lícula aconsegueix transmetre prou angoixa gràcies a una atmosfera claustrofòbica, pràcticament tots els seus ajustats 93 minuts de metratge transcorren dins de la casa, i a la solitud dels dos únics personatges. La recreació de la seva fuga de Sudan amb un potent gir de guió resulta brillant i atrapa l’espectador fins al desenllaç final.
En definitiva ‘Casa ajena’ és una proposta sòlida que analitza el drama social de les crisis humanitàries dels refugiats des d’un enfocament terrorífic; una combinació a priori estranya però que acaba encaixant, donant al film un aire fresc, nou i força original. Una pel·lícula singular, tret que resulta difícil de trobar en les diverses propostes que composen actualment la cartellera.
