‘Casi imposible’ és una esbojarrada comèdia estàndard que té un gran problema: la seva indefinició. El film està fraccionat en dues parts ben diferenciades: una primera, la més llarga, que és una comèdia típica i tòpica que mescla algunes situacions realment hilarants (l’atac terrorista, les converses entre Fred i l’agent M) amb d’altres més aviat pobres (la nit a París), mentre que en el seu tram final, el millor amb diferència, es posa seria i es converteix en una sàtira de la política actual (algunes crítiques són realment punyents i encertades). Aquest desdoblament provoca una sensació estranya; massa contrast entre els dos trams, es troba a faltar un major equilibri durant tot, excessius 120 minuts, el metratge.
La base de la proposta és el treball de la seva omnipresent parella protagonista: dos contraposats intèrprets que malgrat l’excepticisme inicial acaben resultant prou convincents i desprenen una química creïble: d’una banda una Charlize Theron que demostra que es desenvolupa força bé en el gènere còmic (malgrat que no s’hi prodigui massa) i per l’altra tot un especialista com és Seth Rogen (que repeteix el mateix rol que li hem vist en infinitat d’ocasions). Al seu voltant graviten una sèrie de secundaris arquetípics i sense interés, molts d’ells (l’esperpèntic president actual, el dolent de la història, el repetitiu amic de Fred) resten més que sumen a una història que ja de per si no ofereix masses garanties.
En definitiva, ens trobem davant d’una pel·lícula simple, senzilla i intranscendent que només buscar satisfer la legió de seguidors, menys exigent, del gènere així com els fan dels seus protagonistes: els d’ell tindran la seva nova ració d’allò que ja coneixen i esperen i els d’ella podran gaudir amb un rol que no resulta massa habitual. Per a la resta d’espectadors ‘Casi imposible’ és un film que passa sense pena ni glòria i que s’oblida immediatament en sortir de la projecció.