Fa anys que Hollywood ha trobat un nou filó: adaptar els contes clàssics, que ja va popularitzar Disney, en acció real. Si bé s’ha d’aplaudir la versió de ‘Blancanieves y la leyenda del cazador’ una pel·lícula que resultava tan fosca com adulta, així com també, en menor mesura, la ‘Maléfica’ d’Angelina Jolie, en aquesta ocasió Kenneth Branagh no ha arriscat gens: s’ha limitat a transformar l’empalagosa versió animada de ‘La Cenicienta’ en acció real, sense canviar-ne absolutament res.
S’ha de reconèixer que la proposta visualment és perfecta; tant el vestuari com la direcció artística són brillants, acompanyats per la preciosa partitura del compositor habitual del director, Patrick Doyle, però és un film buit, sense ànima.
Tampoc l’estoll de protagonistes convenç. Des de la parella protagonista; Lily James (que mai acaba d’identificar-se amb la Ventafocs) i Richard Madden (un príncep descafeïnat d’expressivitat zero), passant pels intrascendents Derek Jacobi (el rei) i Stellan Skarsgard (el duc), la testimonial Helena Bonham Carter (la fada) o les histriòniques i ridícules Holliday Grainger i Sophie McShera (les germanastres). Un cas a part és Cate Blanchett, actriu capaç de lluir-se en qualsevol personatge com demostra aquí en la pell de la pèrfida madrastra: el millor de la pel·lícula amb diferència.
Aquest remake de ‘Cenicienta’, igual que l’original d’animació, només pot entretenir als més menuts i no evitarà a nombrosos pares una llarga estona d’absolut avorriment.