‘Centinela’ és una proposta de sèrie B sobre la venjança que hem vist en infinitat d’ocasions a la gran pantalla. A la dècada dels 70′ l’hagués protagonitzat Charles Bronson, als 90′ Arnold Schwarzenegger, Steven Seagal o Jean-Claude Van Damme i ara, al segle XXI, tenim una protagonista femenina: una Olga Kurylenko que no convenç ni en les seqüències emotives ni encara menys en les d’acció.
El guió és una simple excusa i pràcticament inexistent, amb una estructura de manual farcida de tòpics. La protagonista és una veterana de guerra que torna a causa després d’una experiència traumàtica però li resulta impossible readaptar-se a la societat i un succés sobre una de les poques persones que estima és el detonant perquè aflori la seva ràbia cercant venjança. El pròleg en que veiem el trauma és el millor del metratge. La seva tornada i reinserció és avorrida i repetitiva. El fet desencadenant queda massa desdibuixat i la seva venjança massa automàtica. Excessivament simple el procès de trobar el culpable, la preparació i estudi del seu objectiu (alarmants les llacunes de guió en els sistemes de seguretat de tots els àmbits) i fluixes la primera trobada protagonista/culpable per no parlar del clímax que, per si no ni hagués prou, desemboca en un doble final totalment innecessari amb una el·lipse temporal de tres mesos en que no se’ns aporta absolutament res sobre que ha passat per donar pas a una prescindible estocada final.
En defintiva ens trobem davant d’una pel·lícula realment absurda, tòpica, previsible i totalment fallida. Una ració, suposadament, d’acció en que no funciona res i que no convenç ni tan sols els més entusiastes i menys exigents del gènere. Una autèntica pèrdua de temps.