Com ja va demostrar en els seus dos anteriors films, ‘District 9’ i ‘Elysium’, el director Neill Blomkamp domina a la perfecció el gènere de ciència-ficció. El seu nou treball, aquest ‘Chappie’, comença igual que la seva òpera prima en forma de documental, així se’ns presenta l’actual situació de Johannesburg i el desplegament dels scouts: la seva primera missió és de les millors escenes de la pel·lícula, brillant.
Un cop ja coneixem al Chappie del títol, assistim a la creació d’una peculiar i disfuncional família formada pel creador (un fluix Dev Patel) i els excèntrics lladres Yo-Landi, Ninja i Amèrica. Els primers aprenentatges del robot es desenvolupen en un ambient realment curiós, molt original el disseny de la direcció artística, però mentre les escenes entre Yo-Landi i Chappie estan certament aconseguides, les que Chappie està amb Ninja són les pitjors amb diferència.
És interessant la idea de mostrar el procés d’evolució de la intel·ligència artificial com l’aprenentatge d’un nen. Certament la pel·lícula transmet molt bé la ‘infantesa’ i ‘adolescència’ del robot fins que defineix la seva personalitat, tot i que s’hi destinen masses minuts, fet que provoca que el metratge final resulti excessiu.
El clímax final, perfectament rodat, recorda a la mítica ‘Robocop’ de Paul Verhoeven, i és inevitable que no ens vingui al cap la lluita entre les dues màquines: Robocop (Chappie) contra RP209 (Buey).
En definitiva, ‘Chappie’ és una proposta en que destaquen uns secundaris força convincents, Hugh Jackman i Sigourney Weaver, i que resulta sòlida gràcies, principalment, a l’original i personal estil del seu director.