‘Chef’ és un producte 100% made in John Favreau, ell n’és el guionista, protagonista i director. Tres facetes en les que té diferent sort.
El guió és el que resulta més pobre. El film està dividit en dues parts ben diferenciades: la primera és la millor amb diferència, quan el protagonista (correcte Favreau) és el xef d’un restaurant de luxe. En aquest tram és on trobem el millor de la pel·lícula: les dues discussions amb Dustin Hoffman, el conflicte amb les xarxes socials (interessant el procés d’aprenentatge d’aquesta via de comunicació per part del cuiner a mans del seu fill), una Scarlett Johansson que es dedica a robar l’atenció en els escassos minuts de metratge dels que disposa i les escenes de l’elaboració dels diversos plats; realment ben rodades on el director aconsegueix transmetre i suggerir gran varietat de sensacions, gràcies a les diferents textures, colors i, fins i tot, aromes.
Posteriorment tenim la transició cap a la segona part de la pel·lícula, aquí el Favreau director es recrea innecessàriament i perd tot l’interés aconseguit fins aleshores. No hi ajuden massa (o gens) Sofia Vergara, el seu personatge és un simple guarniment i no resulta creïble ni ella ni la seva relació amb el protagonista, ni tampoc l’única escena de Robert Downey Jr, en un personatge tant histriònic com ridícul.
Passada aquesta transició, la proposta es converteix en una road movie que recupera part de l’interés (tot i que resulta excessivament llarga) i és on trobem els millors gags del film, gràcies sobretot al correcte, com sempre, John Leguizamo, però en cap cas aconsegueix aixecar un film que continua rodant fins un final tan fàcil com previsible.
En definitiva ‘Chef’ és una proposta massa fàcil i massa llarga, no apta pels paladars més selectes però que farà les delícies dels consumidors de fast food.