L’any 2007 Greg Mottola va dirigir l’excel·lent ‘Supersalidos’, una comèdia àcida, negra i esbojarrada que ens presentava el final de l’adolescència de tres amics d’institut a punt de començar la universitat. Ara Gene Stupnitsky ens porta aquesta ‘Chicos buenos’, que podríem definir com la versió junior d’aquella: tornem a tenir tres amics, en aquest cas de primària que estan a punt de començar l’institut.
La proposta és molt típica i tenim pràcticament tots els tòpics del gènere però tot i així la pel·lícula funciona. Els seus tres protagonistes (Jacob Tremblay, que debuta en el gènere còmic, Keith L. Williams i Brady Noon) tenen força química i la seva aventura enganxa i distreu l’espectador. A més dels encertats i divertits errors gramàticals en els diàlegs amb la confusió de conceptes, el film té gags certament hilarants: la venta de la carta de rol amb sorprenent resultat, l’explicació dels progenitors d’un d’ells sobre el futur de la seva família, l’assaig de petons abans de la festa (la teoria amb la recerca a internet i la pràctica amb la nina) i especialment aconseguides són les seqüències entre el trio i les dues joves en les seves repetides negociacions per l’intercanvi dron/droga, fins a arribar al, malauradament, happy end absolutament esperat i d’originalitat zero.
Amb uns ajustats i precisos 95 minuts, ‘Chicos buenos’ és una proposta amb un ritme constant que facilita que l’espectador no arribi a desconnectar d’una història que ha vist en infinitat d’ocasions per obtenir, gag rera gag, una entretinguda i sana ració d’entreteniment, únic objectiu del film que aconsegueix sobradament. En definitiva, una pel·lícula per tornar a la infantesa i deixar-se dur per la nostàlgia i la comèdia fàcil i, sobre tot, políticament incorrecta.
