El trasllat a la gran pantalla de la novel·la homònima de l’autora Lily Brooks-Dalton és la pel·lícula més diferent dins la filmografia de George Clooney com a director i el seu millor treball darrera de la càmara després de la brillant ‘Los idus de marzo’ (2011).
Costa entrar en la trama pel tempo lent del transcurs de les dues històries que succeeixen de manera paral·lela: d’una banda la desesperada lluita d’un aïllat científic (contingut Clooney) per aconseguir establir comunicació i per l’altra el retorn d’una nau a la Terra tripulada per cinc astronautes. Després d’una presentació de les dues situacions i personatges, la pel·lícula de centra en el Pol Nord amb Augustine i la seva nova, i inesperada, companya Iris (la debutant i hipnòtica Caoilinn Springall), en els que són els minuts més interessants del metratge, el qual acaba esdevenint llarg, 118 minuts, fruit del seu ritme. Posteriorment l’acció es trasllada a l’espai on s’ha de destacar la seva factura tècnica amb uns excel·lents efectes visuals i de so, com la seva encertada direcció artística, que s’integren perfectament i proporcionen imatges realment precioses. En aquest tram assistim a l’únic moment de distensió del film, amb el tema musical de Neil Diamond ‘Sweet Caroline’, així com a les reflexions dels seus personatges abans i després de patir un fet clau que els fa plantejar-se el seu futur. El punt d’unió de les dues subtrames, la millor seqüència de la pel·lícula, obre la reflexió donant pas a un final obert i d’esperança.
Sota l’aparença d’una proposta senzilla, Clooney amaga una amarga reflexió sobre la raça humana i la seva relació amb el planeta tan digna com interessant. Un film serè, pausat, interessant i convincent no apte per a tots els públics: requereix una dosi extra d’esforç i voluntat que l’allunya, malauradament, del públic general.