‘Cien años de perdón’ és un thriller que, estranyament, no té el ritme ni la tensió pròpies del seu director, un Daniel Calparsoro que és un autèntic especialista del gènere. Tot i que el guió planteja molt bé el conflicte de l’autèntic leit motive del robatori que pot esquitxar les altes esferes del govern, desaprofita la seva interessant premisa argumental.
El gran culpable que la proposta fracassi és l’apatia del seu estoll de protagonistes. Començant pels assaltants, comandats per un pla Luis Tosar (Gallego), en una interpretació molt allunyada de la intensitat a la que ens té acostumats, i un sobreactuat Rodrigo de la Serna (Uruguayo), per no parlar del causant dels diferents canvis que pren el guió; un ridícul Joaquín Furriel (El loco). A l’altre costat la situació no millora: des del cap de policia (un impassible Luis Callejo), passant per l’agent del CNI (un José Coronado que repeteix un personatge que ja li hem vist en masses ocasions) fins al representant del govern (fluix Raúl Arévalo) i la seva cap de premsa (una testimonial Marian Álvarez). L’únic personatge que aconsegueix desperta el mínim interés és el de la directora del banc (Patricia Vico), però la seva presència és escassa i reclama més minuts en pantalla.
Si el millor d’un thriller d’acció són alguns diàlegs, principalment les diferents negociacions entre els personatges dels dos bàndols així com els interns de cada costat, és un senyal inequívoc que la proposta falla i, en aquest cas, el seu gran problema és la seva falta d’ànima i la inexistent tensió que hauria de crear en l’espectador. Una pel·lícula realment pobre.