Si una cosa destaca del film triomfador de la darrera edició del Festival de Màlaga és la seva proximitat i hiperrealisme. La debutant Alauda Ruiz de Azúa aconsegueix transmetre autèntica naturalitat; fins al punt que l’espectador té la sensació de trobar-se en el domicili de la sòlida i creïble família protagonista; quedant atrapat en la seva quotidianitat i veure’s, probablement, reflexat en algun moment o bé identificant els seus propis apunts familiars.
Si la tasca darrera de la càmara de Ruiz de Azúa és notable, en el guió resulta brillant. La pel·lícula connecta i arriba fruit de la seva, gens fàcil d’aconseguir, naturalitat amb un tempo lent i pausat que mostra els diversos estats de la maternitat, amb les seves variants i necessitats, durant un any. Si inicialment podem pensar que la narració se centrarà en l’etapa del naixement, aquesta aviat evoluciona i ens mostra la de suport en totes les etapes de la vida, a la que se suma un redescobriment i reconeixement mutu de les dues mares protagonistes: una perfecta Laia Costa i una, no menys brillant, Susi Sánchez, a les que s’ha d’afegir el toc masculí que aporta un entregat Ramon Barea.
‘Cinco lobitos’ és una proposta intimista i molt emotiva. Un mirall que exposa a l’espectador diversos estats i moments de la seva vida; amb els que empatitzarà instantàniament, s’hi veurà tan reflexat com identificat, en que les emocions aniran sorgint a flor de pell, amb alguns encertats apunts més còmics i distesos que provocaran més d’un somriure de distenció en aquest viatge emocional i interior a les vivències i records propis de cadascú. Sense cap dubte, la millor pel·lícula que ens ha brindat el cinema espanyol aquesta temporada. Una petita obra mestra.