‘Cincuenta sombras de Grey’ té un començament excel·lent, la primera escena en la que es coneix la parella protagonista és interessant (el millor del film amb diferència). L’interés es manté prou bé fins que entren en escena els gustos sexuals del Grey del títol, llavors la trama, tot i que s’aguanta, comença a perdre ritme degut a les excessives referències al possible contracte entre tots dos: un recurs del que se n’abusa i molt. Superat aquest ‘tràmit’ és quan decau completament el ritme amb un tram final de metratge repetitiu que no aporta absolutament res a la història amb l’excepció del puntual clímax final en que s’intueix el canvi de rol que la parella protagonista mantindrà en la més que previsible continuació.
A més del ritme, la pel·lícula té un altre gran obstacle: la pràcticament inexistent química entre Dakota Johnson, qui resulta plenament convincent com la fràgil i innocent Anastasia Steele, i Jamie Dornan, que no transmet la suposada intimidació de Christian Grey, en una interpretació tan plana com inexpressiva. Mancada de força i d’intensitat i amb un metratge realment dilatat ‘Cincuenta sombras de Grey’ és un híbrid de diverses propostes del gènere drama eròtic anteriors, sent la referència més clara i propera ‘Nueve semanas y media’ que va dirigir Adrian Lyne l’any 1986, de la que fins i tot en plàgia l’escena del glaçó. Si un film d’aquest gènere i característiques arriba a avorrir té un problema i aquest avorreix i força.