L’anterior Cincuenta sombras de Grey era un film pobre i realment avorrit. La seva continuació, tot i el canvi darrera de la càmara (James Foley substitueix a Sam Taylor-Johnson), continua en la mateixa línia i manté els defectes de l’original.
El suposat canvi de rol entre els membres de la parella protagonista que s’intuïa en la ressolució del capítol anterior ha resultat ser un miratge. Christian (un Jamie Dornan de nou amb una expressivitat nul·la) continua sent qui marca les pautes de la relació, tot i que hagi canviat les formes i l’estratègia, mentre que Anastasia (una Dakota Johnson acomodada en el seu personatge sense arriscar en absolut, perjudicada, a més, pel canvi d’actriu que la dobla i que resulta molt desafortunada), es limita a adaptar-se al seu nou status. La seva química continua sense aparèixer per enlloc.
La pel·lícula desaprofita les novetats del segon capítol: els apunts de thriller que ofereix l’antiga sumisa d’ell es resolen massa aviat i de manera massa simple, i la presència del personatge de Kim Basinger (donada la seva importància en la història personal del protagonista) reclama més pes i minuts de metratge. Contràriament, continua abusant de les escenes de sexe gratuïtes (fins a cert punt necessàries en l’anterior per entendre la personalitat d’ell i la relació entre tots dos, totalment prescindibles en aquesta) i el ritme és novament lent i repetitiu: en l’anterior amb els termes del contracte i ara amb l’evolució romàntica de la història de la parella, excessivament ensucrada.
Malgrat els tocs de thriller i la càrrega sexual, aquesta ‘Cincuenta sombras más oscuras’ deixa ben clar que la trilogia de l’autora E.L. James és, en el fons, una història d’amor: tòxica, però d’amor.