‘Ciudades de papel’ és una bona proposta adolescent que desprèn molta nostàlgia del cinema d’aventures juvenils dels 80; de fet aquest film tal qual es podia haver rodat perfectament fa 30 anys i no desentonaria gens.
Després d’una presentació dels personatges assistim a la nit que uneix a la parella protagonista: dos personatges, i també intèrprets, totalment antagònics que sorprenentment es complementen a la perfecció: la model Cara Delevigne, excel·lent elecció per al personatge, i Nat Wolff. Després d’aquesta nit la pel·lícula perd pistonada en un impàs que precedeix al viatge (això sí, hilarant el moment ‘pokemon’).
Quan el film es transforma en road movie guanya molt d’interés, gràcies a la química del trio d’amics: el mateix Wolff, Austin Abrams i Jaz Sinclair als que se sumen Halston Stage i Meg Crosbie. Aquest viatge recull l’esència real de la pel·lícula: la pèrdua de l’adolescència i l’entrada en l’edat adulta. El quintet s’ha d’enfrontar a les seves pors i inseguretats així com a la imminent separació, probablement per sempre, dels seus camins. Aquest recorregut en cotxe, el millor amb diferència, aboca a un final que no resulta previsible però que és totalment coherent amb l’esperit d’aquest viatge: no cap a les ciutats de paper del títol sino cap a la maduresa.
En definitiva, ens trobem davant d’una interessant proposta amb molt més contingut i profunditat del que a priori podia semblar.