El quart i darrer film del cineasta Alex Garland, tal i com ell mateix ha anunciat, és una proposta aspra, incòmoda i hiperrealista d’ un futur, més que possible, en que, a l’ igual que el grup de periodistes protagonistes, no jutja ni es posiciona: es limita a descriure allò que veu.
Amb una molt bona fotografia (amb certes imatges realment potents), el film és una road movie que recorre els devastats EEUU per una guerra civil, seguint un grup de periodistes que reuneixen un ampli ventall de professionals: una fotoperiodista consagrada (sòlida Kirsten Dunst), un periodista (Wagner Moura, el més fluix del repartiment), un molt veterà periodista a punt de retirar-se (Stephen Henderson, correcte secundari habitual) i una molt jove i novell aspirant a fotoperiodista (creïble Cailee Spaeny, la seva evolució al llarg del metratge és un dels grans encerts del guió). Al llarg del seu viatge coneixen els horrors de la guerra en diverses situacions, algunes molt interessants i d’ altres totalment prescindibles (la trobada dels cotxes) fins arribar al seu destí, Washington, en que assistim als millors minuts del metratge amb la ressolució del conflicte que serveix de fons al vitage i que comporta el punt culminant de la transformació de Jessie: ja convertida en una freda i entregada reportera de guerra.
Ens trobem davant d’ una pel·lícula interessant però malgrat la crua realitat que reflexa no arriba a tocar l’ espectador: només algun moment molt puntual aconsegueix desperta alguna sensació en l’ espectador, però en general aquest assisteix al recorregut impassible i sense gairebé cap emoció.