L’òpera prima de l’actriu Rebecca Hall darrera de la càmara és una pel·lícula tramposa. Parteix d’una premisa inicial molt interessant: una dona negra casada amb un blanc i que es fa passar per blanca per tenir un bon nivell de vida.
El prometedor punt de partida s’evaeix ràpidament i el film se centra en el xoc de personalitats de dues amigues molt diferents: una estricta i tradicional mare (sòlida Tessa Thompson en el seu primer personatge absolutament protagonista) i la seva liberal amiga (correcta Ruth Negga). El fet que una es faci passar per blanca no aporta res a la trama, l’estat de la comunitat negra als EEUU dels anys 20′ en que transcorre l’acció l’apunta el marit de la primera: que es dedica a transmetre als seus fills la realitat de la situació en que viuen, contrariant-la a ella que intenta mantenir-los en una bombolla mentre sigui possible. El film, rodat amb una hipnòtica fotografia en blanc-i-negre, acaba resultant repetitiu; no només en certs passatges del guió sino també en la seva proposta formal, amb un travelling horitzontal que es repeteix constantment així com amb una banda sonora, bona sí, que també acaba resultant massa insistent. Tampoc resulta encertat el seu pols narratiu: el ritme és monòton i arribar a avorrir l’espectador mentre que, contràriament, el clímax és forçat ràpid i no desenvolupa les seves conseqüències en un final tan abrupte com fallit.
En definitiva, ‘Claroscuro’ resulta una gran decepció. Ens trobem davant d’una pel·lícula que no té clar que vol ser ni explicar, que es perd en la reiteració de la forma oblidant-se completament d’allò que realment interessa: el fons, donant com a resultat una proposta tan prescindible com intranscendent. Una autèntica llàstima.