S’ha de reconèixer que Gaspar Noé és un cineasta arriscat, transgressor i fidel a si mateix. La inclassificable ‘Climax’ n’és un nou exemple. Una proposta aliena a la resta de cinema que veiem habitualment a la cartellera i que, com ja va fer en la llunyana i brillant ‘Irreversible’, deixa l’espectador en estat de xoc.
Després d’una presentació dels personatges en diferents entrevistes a càmara, rodades com si fossin un video domèstic, assistim a l’inici de la festa durant la qual transcorrerà tota l’acció. És ben cert que en aquest primer tram (amb una factura tècnica, muntatge i fotografia, perfecta) les coreogràfies són una mica llargues i poden arribar a cansar l’espectador menys familiaritzat amb la dansa. Posteriorment, en petits comentaris per parelles i allunyats de la resta, els diferents protagonistes descobreixen la seva autèntica personalitat i motivacions per aquesta nit. Noves coreografies, que dilaten en excés el metratge total del film, donen pas a l’impactant desenllaç; quan la ‘sangria’ fa el seu efecte. A partir d’aquí assistim al descontrol absolut del seu estoll de convincents ballarins, destacant especialment Sofia Boutella (a qui ha sentat molt bé el trasllat al cinema europeu després de la seva desaprofitada aparició a Atómica i la fallida La momia), les seves brutals reaccions porten al caos absolut en un clímax que remou i descomposa l’espectador a parts iguals.
Ens trobem davant d’una pel·lícula impactant, no apta per a tots els públics. Abans de veure-la hem de ser molt conscients d’allò que anem a veure. Un film tan ‘desagradable’ com hipnòtic, que deixa l’espectador molt aturdid i vora el ko, tot i així és una experiència que val la pena viure.