La nova proposta d’animació de la factoria Disney-Pixar és, junt amb Del revés (2015), el seu millor treball dels darrers anys: tant pel seu guió, força adult, com per la seva factura tècnica i visual, impecable.
A diferència de la també ambientada en el regne dels morts de ‘La novia cadáver’ de Tim Burton, on hi havia un clar contrast entre la foscor dels vius i la lluminositat dels morts, aquí el color és palpable en els dos móns. A Mèxic en plena celebració del dia dels morts, que reflexa perfectament aquesta tradició tan especial dins la seva cultura, coneixem el seu jove protagonista i el seu entorn familiar, amb l’adorable Mama Coco del títol, un personatge realment entranyable i que pateix alzheimer, així com la seva gran passió que topa amb la frontal oposició familiar. És precisament la música un element clau del film, amb una brillant banda sonora obra de Michael Giacchino, compositor habitual de l’estudi que ja va guanyar l’oscar per la seva partitura per ‘Up’ (2009).
La seva enorme voluntat portarà a Miguel a entrar en contacte amb la seva altra família, la que ja viu al regne dels morts; preciosa la tradició de les ofrenes que descobrim. Aquesta trobada trasllada l’acció a l’altre costat del pont: la seva arribada ofereix alguns dels millors moments del metratge. En aquest segon bloc, amb un gran homenatge a la icona per excel·lència mexicana Frida Kahlo, el ritme s’accelera, tot i que pràcticament no decau en cap moment del film, fins arribar a un final que encara ens té reservat un inesperat gir de guió.
Divertida, emotiva, adulta, preciosa i entretinguda, les aventures del jove Miguel a ‘Coco’ resulten el millor film d’animació de l’any amb diferència i no només del gènere animat, sino que també és una de les més rodones i aconseguides propostes de la temporada. Es situa ja com la clara favorita al premi a la millor pel·lícula d’animació en la propera edició dels oscar. Una autèntica joia.