El thriller ‘Código emperador’ és un excel·lent reflex de les clavegueres de l’estat espanyol, però un cop assimilat el seu funcionament el film resulta força pobre, absolutament previsible i certament avorrit.
El guió es bifurca en dues línies argumentals que mostren la dualitat dels serveis secrets d’Espanya: d’una banda fa el que se suposa que han de fer, a la pel·lícula la investigació de la casa en que treballa la coprotagonista del film Wendy (creïble Alexandra Masangkay), investigació que en el seu tram que transcorre a Bilbao ens ofereix els millors moments del metratge, i d’una altra el que no hauria de fer: el seguiment del diputat (lent i dilatat excessivament), el cas del futbolista (fluxia la parella protagonista d’aquest episodi) i la pinzellada del jutge a Panamà (no és casual que el nombre d’activitats que no hauria de fer sigui superior a les que sí ha de fer), ambdues encapçalades per Juan (un correcte Luis Tosar, allunyat de la intensitat de les seves grans interpretacions).
El tempo és molt lent i això provoca en l’espectador una sensació d’avorriment que desemboca en un progressiu abandó de l’interés i atenció en qualsevol de les subtrames i les ganes que arribi el, tan esperat com fàcil, final que només resol la postura del seu protagonista sense aportar cap possible solució, convertint la pel·lícula en una exposició d’un modus operandi sobradament conegut.
Tot i reconèixer la seva vàlua en posar en relleu una realitat habitualment soterrada pels mateixos que dirigeixen aquestes clavegueres, la pel·lícula només mostra sense aportar res que no sigui ja, malauradament, tan habitual com conegut. ‘Código emperador’ és una proposta tímida i massa tèbia que no s’atreveix a profunditzar i es queda flotant en la superfície. Una autèntica llàstima.