L’ òpera prima de Paz Jiménez és una proposta amb una estructura clàssica que perfectament es podia haver rodat fa 30 anys i el resultat seria exactament igual, només vinculant-la amb l’ actualitat amb el tema de la igualtat de gènere.
Ens trobem davant la típica proposta d’ un personatge esquerp i antisocial que es veurà obligat a enfrontar-se amb les seves creences: vivint el procès d’ assimilació, reconversió i redempció que el transformarà completament de manera que ja no podrà tornar a la seva antiga vida. El personatge està interpretat per Leo Harlem, que realitza un treball en pilot automàtic: ha donat vida al mateix rol en tantes ocasions que ja el té totalment integrat. El film peca d’ abús d’ estereotips: els tòpics s’ acumulen i resulten excessius (la recreació en la celebració del dia de l’ orgull, per exemple, és desmesurada i el tema musical tan innecessari com presincible). Hi ha alguns gags encertats però tan escassos que no salven el desgavell general. La resta de personatges que graviten a l’ entorn de l’ omnipresent Andrés resulten força pobres: només la història entre els personatges als que donen vida la dolça Stéphanie Magnin i Daniel Pérez Prada té la seva gràcia, així com l’ evolució de la relació entre el protagonista i la seva nova cap (correcta María Morales) és mínimament interessant.
En definitiva, una desafortunda i fallida pel·lícula només apta per als nostàlgics de les comèdies espanyoles pròpies dels anys 80′ o per a espectadors sense cap expectativa que només vulgui refugiar-se de la calor amb l’ aire acondicionat de la sala. Una autèntica pèrdua de temps.