En un moment del metratge de l’òpera prima de Manuela Moreno un dels personatges pregunta ‘¿Qué te crees que es esto ‘Resacón en Las Vegas?’, doncs no ho és però és el més semblant que s’ha pogut rodar. Si cambiem la ciutat del pecat per la zona gay de Mas Palomas a Gran Canària i quatre amics per cinc amigues, mantenint dents trencades, tatuatges i llacunes de memòria ja tenim ‘Cómo sobrevivir a una despedida’.
Es tracta d’una comèdia farcida de tòpics que intenta imitar el gènere de la comèdia esbojarrada que tant agrada a Hollywood, però no acaba de funcionar. L’humor és massa fàcil i el guió absolutament previsible, sense deixar espai a cap mínima sorpresa. Té, però, alguns encertats gags i un repartiment que, com a grup, desprèn força química: la víctima Celia de Molina, la promíscua Úrsula Corberó, la gafe María Hervás i el més fluix amb diferència Brays Efe. Però si algú destaca especialment és Natalia de Molina. Després del seu multipremiat debut a ‘Vivir es fácil con los ojos cerrados’ aquí canvia totalment de registre i resulta de nou plenament convincent. Apunta fusta d’actriu tot terreny i a convertir-se en una de les intèrprets amb més futur de la nova fornada del cinema espanyol.
En definitiva, ‘Cómo sobrevivir a una despedida’, és una proposta ideal per a l’espectador poc exigent que únicament vulgui desconnectar i entretenir-se sense haver de pensar en cap moment. Una pel·lícula de digestió fàcil que s’oblida tan bon punt surts de la sala.