David Ayer ha rodat una pel·lícula amb un estil absolutament clàssic i el resultat no podia haver-li sortit millor: ‘Corazones de acero’ és la millor proposta bèl·lica des de la insuperable ‘Salvar al soldado Ryan’ de Steven Spielberg.
Una de les claus de que el film funcioni a la perfecció és el seu estoll de protagonistes, comandats per un Bad Pitt en una de les seves millors interpretacions en anys i format per uns destacats Logan Lerman i Shia LaBefouf, que ens ofereixen els millors treballs de les seves respectives carreres, un convincent Jon Bernthal i Michael Peña, potser el més fluix del conjunt tot i que el seu personatge és el que permet menys el lluiment de tots els del grup. Funcionen a nivell individual i desprenen química com a conjunt, un doble encert gens fàcil d’aconseguir.
El guió de la història està dividit en dos trams ben separats. En el primer coneixem el grup i s’hi afegeix la nova incorporació (Lerman), després hi ha una pausa, un descans per reposar de tota l’acció vista: moment en que apareixen els únics personatges femenins de tot el metratge. Un cop l’espectador ha descansat retornem a l’acció sense treva en un tram final on, és ben cert, el film peca d’un excessiu heroïsme i d’èpica tan del gust de Hollywood, tret que se li perdona i accepta per seguir gaudint d’una proposta, tècnicament perfecta, que acaba resultant una brillant ració de cinema bèl·lic en estat pur. Imprescindible.