L’òpera prima de la directora Julia Ducornau és una proposta arriscada i original. Ens trobem davant de la història de l’entrada a l’edat adulta d’una adolescent, però els seus hàbits alimentaris li donen un tomb singular al guió.
Una de les claus del film és l’atmosfera que transmet; ja sigui tant pel rigor i desmesura de les novatades de la universitat a la que es trasllada la protagonista com per la seva pròpia evolució. La jove protagonista (Garance Marillier) resulta convincent en les diferents etapes de la transformació, com l’aparició de les primeres erupcions cutànies o el trànsit pel mono: un dels millors moments del metratge. Precisament la seva factura visual aconsegueix esdevenir hipnòtica per a l’espectador en la mateixa escena del mono, la prova de la pintura, el bateig dels estudiants novells amb sang, l’encontre entre Justine i Adrien o l’escena inicial precrèdits.
La pel·lícula transcorre en dues vies paral·leles: l’acceptació de la pròpia natura de la protagonista i el període de novatades a la universitat. La fi del periple d’iniciació acadèmic, és a dir quan Justine ja és una estudiant de ple dret, coincideix amb la seva total acceptació de la seva condició que desemboca en un sorprenent gir de guió, amb una inesperada revelació, a l’obert epíleg.
En definitiva, ‘Crudo’ és una proposta crua (mai millor dit), sòrdida, dura i absorvent però, això sí, no apta per a tots els paladars.
