Els remakes en acció real de clàssics d’animació de Disney es divideixen en dos grups: els que es limiten a reproduïr l’original amb fidelitat absoluta com La Bella y la Bestia, ‘El libro de la selva’ o ‘El rey león’ i els que arrisquen i volen donar un altre enfocament al film d’animació com Maléfica o Dumbo; per sort ‘Cruella’ s’inclou en el segon grup.
Com ja ocorria en la citada ‘Maléfica’, el punt de partida és francament arriscat: aconseguir que l’espectador empatitzi amb un personatge que té interioritzat com a dolent, però també com en aquella el cineasta Craig Gillespie se’n surt amb nota. Rodada amb una treballada factura tècnica: una preciosa fotografia, un excel·lent muntatge (amb alguns plans seqüència certament brillants), un acuradíssim esforç d’ambientació (vestuari i direcció artística) i un notable acompanyament musical, ja sigui amb la partitura accidental del compositor Nicholas Britell o amb l’encertada selecció de temes musicals, tenim dues pel·lícules en una. Una primera en que coneixem a Estella, el tram més estàndard del metratge, la protagonista absoluta de la història i una altra en que assistim a la seva transformació en el personatge del títol, un tram més fosc i molt més interessant. Tant un com l’altre tenen un ritme i tempo constants que no decauen en cap moment i segueixen el recorregut vital de la protagonista, una convincent Emma Stone que demostra, una vegada més, que és una actriu tot terreny i la seva nèmesis, una entregada Emma Thompson que es llueix com feia anys que no feia en la gran pantalla. Els seus diversos cara a cara al llarg del film resulten un duel apassionant que ja justifiquen el seu visionat.
En definitiva, ‘Cruella’ és una pel·lícula entretinguda i fosca però no caiguem en l’error: que tingui el seu origen en un clàssic d’animació Disney no la converteix en una proposta familiar, contràriament ens trobem davant d’una pel·lícula totalment adulta. Una visió de la història realment estimulant.