L’anterior, i anacrònica, Mula va suposar el retorn del mestre Eastwood a la interpretació. Un retorn, veient el resultat, innecesari que es prorroga en aquesta, també fallida, ‘Cry Macho’.
Tot i tenir una bona factura tècnica, tret habitual de la seva filmografia, amb una excel·lent fotografia i una preciosa partitura accidental, res funciona en aquesta proposta. El punt de partida és forçat i fàcil amb la trobada entre el protagonista i el seu amic que desencadena la trama. Aquest desconcert es manté amb la trobada amb la mare del coprotagonista, realment absurda. A partir d’aquí, el guió es converteix en la típica pel·lícula d’entrada a l’edat adulta d’un adolescent, que troba en el cowboy crepuscular la figura paterna que mai ha tingut i sempre ha necessitat. La relació entre tots dos pot evocar la que el mateix cineasta mantenia amb un altre jove en la brillant, aquella sí, ‘Gran Torino’. Tot resulta massa fàcil, previsible, repetitiu i mancat de tota credibilitat i emoció, com la disfuncional família que es crea (tot i que les seqüències romàntiques estan molt bé, tot s’ha de dir).
En definitiva, ‘Cry Macho’ és una altra obra molt menor dins la filmografia del director. Als seus 91 anys, continua en plena forma per posar-se darrera de la càmara i es manté fidel al seu segell però les seves aparicions davant de la càmara, lògicament, denoten moltíssimes limitacions. Tal i com va anunciar en el seu moment, ‘Gran Torino’ era una retira memorable. Ara, però, aquest retorn està empobrint el seu llegat. Una llàstima.