El trasllat a la gran pantalla del musical basat en l’obra homònima d’Edmond Rostand és, sense cap dubte, la gran oblidada en la present edició dels oscars. La seva única candidatura a millor vestuari resulta certament pobre; seria una més que digna nominada en diverses categories com pel·lícula, direcció, actor protagonista, muntatge, fotografia, banda sonora o direcció artística.
El britànic Joe Wright reafirma que es desenvolupa molt bé en el cinema d’època (com ja va demostrar a ‘Orgullo y prejuicio’ o ‘Expiación’) i també en el musical (l’arriscada ‘Anna Karenina’). Si bé és ben cert que costa una mica entrar en la trama, un cop immers, l’espectador queda atrapat per la romàntica, i trista, història del triangle amorós que composen el personatge del títol (un Peter Dinklage en el millor treball de la seva carrera), Roxanne (una Halley Bennett que, com al film en general, li costa d’entrar en el seu rol per acabar totalment consolidada) i Christian (el més fluix i pla Kelvin Harrison Jr). El film està rodat amb un notable pols narratiu (excel·lent el seu muntatge), envoltat d’una preciosa partitura que queda soterrada sota els temes musicals (el de les trinxeres resulta intensament emotiu), amb un acuradíssim treball d’ambientació en la seva direcció artística i vestuari (brillant la presentació del personatge en la representació teatral) i una preciosa fotografia que composen una obra absolutament rodona.
‘Cyrano’ és una joia. Una pel·lícula delicada i emotiva que arriba al públic, despertant una empatia instantània amb el seu protagonista. Un film sensible, preciós i preciosista que connecta amb la sensibilitat de qualsevol espectador. Francament recomanable.