Ens trobem davant d’una pel·lícula petita que s’ha vist afavorida per l’efecte oscar; les seves 6 nominacions (res a dir de les tres que finalment s’han transformat en premi, però discutibles les de pel·lícula, guió i muntatge) han provocat que se l’hagi sobrevalorat excessivament.
‘Dallas Buyers Club’ és un film que té un únic punt d’interés: l’entregat treball del seu protagonista. Un Matthew McConaughey que, a part d’una espectacular transformació física, ens ofereix el millor treball de la seva carrera que li ha suposat un merescut oscar. També és excel·lent la composició de Jared Leto, sobretot l’escena en que el seu personatge es retroba amb el seu pare, però aquí ja podríem obrir un debat: si bé la nominació no ofereix cap dubte, el premi ja és més discutible tenint en compte que entre el seus rivals hi havia Michael Fassbender immens a ’12 años de esclavitud’. Opinions a banda, si li restem aquestes magnífiques interpretacions s’acaba la pel·lícula. El guió no s’acaba de definir i cap de les diverses subtrames enganxa i motiva suficient: ni la lluita contra les farmacèutiques, ni el procés de canvi del protagonista, ni la relació entre els dos protagonistes, ni els dilemes morals de la doctora a qui dóna vida Jennifer Garner, desaprofitant una gran ocasió de lluir-se amb un personatge que oferia moltes més possibilitats. Tot queda massa difús sense centrar-se en cap aspecte en concret evocant un resultat dispers fet que, unit al seu excessiu metratge, acaba provocant sensació d’esgotament.
