10 anys després del musical Annie, Cameron Díaz torna al cinema, retrobant-se amb Jamie Foxx (també present a la citada ‘Annie’), i ho fa amb una proposta realment fallida: resulta sorprenent que l’ actriu hagi escollit una pel·lícula tan pobre pel seu retorn.
El pròleg ja ens prepara pel que ens espera: un film d’ acció amb tocs d’ humor tan fàcil com previsible. A partir d’ aquí el guió, d’ originalitat nula, segueix els cànons propis del gènere amb la parella protagonista reitrada i volcada en l’ educació dels seus fills, amb els conflictes propis de l’ adolesència i mostrant apunts (absolutament desafortunats) del seu passat com a herois d’ acció. Malauradament, la seva ídil·lica nova vida es veu interrompuda per fantasmes del passat i es veuran obligats, com no, a tornar a l’ acció. La trama continua, despropòsit rere despropòsit, amb l’ aparició de dos nous personatges: una histriònica Glenn Close i un ridícul Jamie Demetriou que donen pas a un suposat gir de guió, també de manual. Quan ja estan totes les cartes sobre la taula assistim al clímax d’ acció final (que denota com s’ ha malgastat un bon pressupost amb un resultat desafortunat), de ressolució tan típica i tòpica com simple i un apunt a una possible seqüela si la proposta funciona (esperem que no arribi un nou retorn).
En definitiva, ens trobem davant d’ una pel·lícula que repeteix una fòrmula estàndard que hem vist en infinitat d’ ocasions: una mostra de com malgastar un elevat pressupost per obtenir una proposta francament mediocre. Si aquest havia de ser el resultat, Cameron Díaz hauria d’ haver optat per continuar allunyada de la gran pantalla. Una autèntica pèrdua de temps.