L’ arribada de Deadpool a Marvel ha suposat una autèntica revolució. El personatge s’ autodemonina a si mateix el Messies de Marvel i en certa manera ho ha estat: aquest film suposa un autèntic sotrac al MCU i és la seva millor proposta des del, ja llunyà, díptic Vengadores, Infinity War i Vengadores, Endgame.
A banda d’ una factura tècnica perfecta, tret habitual en els films del MCU, el film se sustenta en dos punts claus. D’ una banda la química entre els dos personatges del títol: Deadpool en la seva salsa (brillant la primera seqüència de presentació i crèdits) i un Lobezno en que Hugh Jackman demostra que és el millor intèrpret possible per al personatge (com el mateix Deadpool assenyala, i esperem que tingui raó, es perpetuarà en aquest rol); es complementen a la perfecció ja sigui en les seves guerres verbals com en les escenes d’ acció. L’ altre és el seu guió, absolutament hilarant amb totes les referències al propi MCU, a l’ extinta Fox i altres propostes del desaparegut estudi (l’ homenatge a Mad Max, especificat de manera explícita per si queda el més mínim dubte), gags autoparòdics brillants (impagable el comentari del multivers), algun cameo surrealista, un notable enemic i una dosi de nostàlgia realment sorprenent i memorable amb l’ aparició del grup que ajudarà a la dupla de superherois: una sèrie de personatges oblidats de Marvel, així com un que, després d’ anys de rumorologia, mai va aconseguir materialitzar-se, treient-nos l’ espina del que no vam arribar a veure.
Deadpool té corda per estona, assenyala (o hauria de fer-ho) la línia cap on s’ ha de dirigir un MCU que porta anys en caiguda lliure. Després de veure el seu debut, ens morim de ganes de veure’l interactuar amb la resta de personatge de l’ actual Marvel. Ens trobem, sense cap dubte, davant de la pel·lícula més entretinguda i delirant de la temporada. Imprescindible per a la immensa legió de fans del gènere de superherois.