Els brillants títols de crèdit ja ens avisen del que ens espera: una irreverència absoluta. Precisament aquesta irreverència és el gran encert de ‘Deadpool’, un superheroi absolutament diferent a la resta dels personatges de la factoria Marvel. El seu humor és absolutament àcid i negríssim i no se’n lliura ningú: se’n riu de tot i de tothom, inclosa l’autoparòdia de Ryan Reynolds amb si mateix i les seves pròpies incursions anteriors al món del còmic a ‘Blade Trinity’ i ‘Green Lantern’.
Però el gran problema del film és que aquest antiheroi està absolutament sol: ni el seu confident, T.J. Miller, ni els seus aliats dels X-Men, un rídicul Coloso i una fluixa Negasonic, aporten res a la proposta que només desperta interés en la relació sentimental del protagonista amb Vanessa, correcta Morena Baccarin, però tenen massa pocs minuts de metratge plegats en pantalla. A més, els dolents de la història no estan a l’alçada: ni el seu enemic, un pla Ed Skrein, ni la seva mà dreta, la inexpressiva Gina Carano.
Unes aconseguides escenes d’acció i els mordaços comentaris del protagonista, quan és Deadpool no Wade Wilson, són el més destacat d’una pel·lícula massa pobre i fluixa tenint en compte l’excel·lent material de partida que oferia el personatge. Esperem que exploti en la segona entrega que ja s’anuncia en l’escena postcrèdits habitual en les pel·lícules de Marvel, realment divertida i en la línia del malauradament desaprofitat caràcter d’aquest antiheroi.