L’òpera prima de Jordan Peele, també autor del guió, és una proposta molt convencional dins del cinema de terror que no aporta res de nou al gènere, tret d’algun toc d’humor negríssim.
El plantejament de la trama és tan lent com avorrit: l’arribada a l’estat dels pares d’ella i el conflicte policial adverteixen del clima existen a la zona. Posteriorment, després de la poc creïble rebuda, el protagonista ha de passar pel filtre del pare i després de la mare fins a l’aparició del germà, un personatge força desconcertant. Passat aquest etern pròleg, el conflicte es desencadena a partir de la reunió social. El nus del guió evoca, inevitablement, a la també desafortunada ‘The wicker man’ (Neil LaBute, 2006), amb apunts de les igualment fallides ‘Las mujeres perfectas’ (Frank Oz, 2004) i de la segona entrega de la saga ‘Hostel’ (Eli Roth, 2007), complementat amb la repetitiva aparició del personatge aliè a la trama.
El desenllaç s’inicia amb una innecessària escena que avança el gir de guió respecte un dels personatges claus: tenint en compte que aquest gir és immediat, l’avís previ resulta totalment prescindible. A partir d’aquí, originada amb una ressolució massa fàcil i tòpica, assistim a la reacció del protagonista envers els causants de la situació, de manera esglaonada i un per un fins arribar al final, novament sense cap originalitat.
Si l’any passat la revelació del gènere va ser, la també pobre, ‘No respires’, aquesta temporada el sleeper és ‘Déjame salir’ (sensació que planeja per la ment de l’espectador durant diversos moments del metratge): un fenomen sorprenent. Probablement la causa sigui, com assenyala un dels personatges del film, que ‘el negre està de moda’.