L’any 1987 s’estrenava la notable ‘Depredador’, presentació d’un dels personatges més emblemàtics de la ciència-ficció. Tres anys després arribava una reivindicable seqüela, ‘Depredador 2’, i posteriorment al 2004 es produïa un crossover amb l’altre alienígena per excel·lència ‘Alien vs Predator’. El film va resultar certament interessant però la seva prescindible continuació ‘Alien vs Predator 2’ (2007) va suposar l’inici de la mort cinematogràfica del personatge. Els intents posteriors, ‘Predators’ (2010) i Predator (2018), van acabar d’enfonsar la franquícia. Ara però, aquesta ‘Depredador, la presa’ ressucita la saga amb una proposta certament interessant.
Sorprèn la seva ambientació: l’any 1719 en els territoris habitats pels indis nadius americans, situació que dóna un apunt certament original i alhora primitiu, si tenim en compte l’estil de lluita i armes dels citats indis. S’ha de destacar especialment el seu treball de fotografia, realment aconseguit (malgrat un excés de reiteració en els plans zenitals). A més de la seva situació, també resulta original l’enemic de la criatura: una adolescent, igualment caçadora com ell. El personatge del títol resulta diferent a la resta de la franquícia: tant pel seu armament com pel seu casc, ara una màscara, i pel seu aspecte. Tot i així, el seu transcurs en un bosc, que evoca a la jungla de l’original, recorda el film del 1987, al que es fa una referència directa amb la cita d’una frase literal del film protagonitzat per Arnold Schwarzenegger: ‘si sangra podemos matarlo’.
En definitiva, aquesta nova entrega és una intensa i entretinguda proposta d’aventures que torna a la saga del mític alienígena la dignitat que havia perdut. Ideal per veure-la després dels dos primers capítols, oblidant totalment la resta de la franquícia. Una grata sorpresa.