L’òpera prima de Fernando García-Ruiz és una esbojarrada comèdia que malgrat tenir tots els elements propis del gènere no acaba de funcionar.
La pel·lícula té una premisa argumental tòpica però amb enormes possibilitats al que s’ha d’afegir un trio de protagonistes experts en la comèdia: Arturo Valls, que repeteix una vegada més el seu rol de sempre, un desfermat Ernesto Sevilla, el millor del trio (ja des de la seva presentació), i un Julián López que, estranyament, resulta el més fluix amb diferència. Les seqüències en els diferents trens ofereixen els millors moments del metratge mentre que les diferents escales d’aquest desmadrat viatge d’interrail són més irregulars: la de París té la seva gràcia lligada al famós incendi, correcta la de Roma, la de Viena acaba resultant desmesurada, la de Romania tan desconcertant com absurda i la croata també realment pobre. Tenim masses punts en contra com perquè certs gags certament hilarants (principalment tots de la mà de Pepo) salvin el despropòsit general, al que s’afegeix l’ambigu i forçat acompanyant de viatge a l’ombra a qui dóna vida una apàtica Dafne Fernández, i una ressolució que completa el ridícul de la pel·lícula. Brillant però, tot s’ha de dir, l’epíleg en que es narren les ‘presumptes’ peripècies del trio pel seu recorregut europeu.
En definitiva, ‘Descarrilados’ és una proposta massa pobre i irregular. Una fallida comèdia típica, tòpica, fàcil i previsible només apta per als espectadors que tinguin un grau d’exigència nul. Malauradament, tot i les seves enormes possibilitats el film descarrila.