El nou treball de Karyn Kusama és una pel·lícula aspra, dura i sense concessions; una història de venjança rodada amb un ritme tan programat com pausat, en un estil i format que evoca inevitablement al western.
La clau del film és l’autèntic tour de force de la seva protagonista: immensa, irreconeixible (excel·lent el maquillatge no només seu sino de tot el repartiment) i omnipresent Nicole Kidman que, en el treball més extrem de la seva filmografia, ens ofereix un dels seus millors personatges en molts anys. Ella és l’epicentre d’una història narrada en muntatge paral·lel. D’una banda la recerca del fantasma del seu passat que ha reaparegut: per trobar-lo haurà de seguir el camí que la durà al retrobament, personatge a personatge (alguns dels millors moments del metratge), dels seus companys en els fets que la van marcar en el passat fins a l’excel·lent seqüència del banc, mentre ha de conviure amb la tensa i nul·la relació amb la seva complicada filla adolescent (la part més fluixa de la trama). Per una altra assistim a diversos flashbacks en que descobrim l’origen de la història. Tant una línia temporal com l’altra estan marcades per un gir de guió sorprenent que descoloca l’espectador, el qual, malgrat que en certs moments el film resulta certament incòmode, no desconnecta en cap moment i es veu obligat a mantenir l’atenció i tensió durant tota la proposta.
‘Destroyer’ no és una gran pel·lícula, realment la història de venjança i redempció que ens proposa no és original: segueix la pauta que hem vist en nombrosos films amb les mateixes intencions i aspiracions, però és ben cert que la intensa interpretació d’una Nicole Kidman en estat de gràcia ja justifica el seu visionat. Això sí, no és una pel·lícula per a tots els públics; s’ha de ser molt conscient del que es va a veure. Si l’espectador ho té clar quedarà plenament satisfet.