‘Dios mío, ¿pero qué te hemos hecho?’ s’inscriu perfectament dins de l’estil de la comèdia francesa: tot un seguit de tòpics, una sèrie de situacions esbojarrades, i fins a cert punt repetitives, amb un humor pla, bàsic i massa simple. En aquest cas el guió força una idea que ben desenvolupada podia donar força joc en mostrar el xoc de cultures. El problema és que aquest punt de partida es repeteix fins a quatre ocasions, tantes com filles té la parella protagonista: algú es pot arribar a creure aquesta punteria a l’hora d’escollir parella?. El despropòsit té els seus millors moments en el seu tram inicial quan els tres primers gendres estan enfrontats. Les seves diferències i prejudicis d’entrada són el més encertat del film, amb alguns moments realment divertits en les primeres trobades familiars, però un cop s’ha segellat la pau i es produeix l’aliança contra el nouvingut la proposta perd el poc interés aconseguit.
L’arribada del quart futur membre de la família, com no també exòtic, reitera una fòrmula ja esgotada durant el metratge; repeteix el que ja hem vist en els altres tres casos però ara massa detallat i afegint la presència de la família política, el que converteix la segona part de la pel·lícula en una desafortunada paròdia de l’excel·lent clàssic ‘Adivina quien viene esta noche’ que va dirigir Stanley Kramer al 1967. En definitiva una proposta massa fàcil i pobra que no aporta absolutament res de nou, en que no hi ha res a destacar (ni pel que fa al previsible humor del guió, ni al fluix treball dels seus intèrprets) i que es consumeix tan ràpid com immediatament s’oblida.