El cineasta Kike Maíllo s’ endinsa per primer cop en el gènere del biopic i ho fa tornant-nos a la memòria un dels grups més populars de la música espanyola de finals dels 80′ i principis dels 90′: Locomía, una banda de la que potser no es recorda cap cançó però sí la seva estètica.
El film s’ estructura en dues línies temporals diferents: començant amb una reunió entre tots els protagonistes de la història i arrel d’ aquesta conversa assistim a diversos flashbacks que relaten l’ origen del grup a l’ Eivissa del títol i liderat per Xavi Font (un Jaime Lorente en la seva millor interpretació); un conjunt de supervivients centrats en el món de la moda en les discoteques que es transformen en grup musical gràcies al productor José Luís Gil (excel·lent Alberto Ammann). Amb una notable ambientació, principalment el vestuari, el guió manté un equilibri interessant entre la disbauxa pròpia de l’ estil de vida desenfrenat dels protagonistes (tot i que en certs instants aquesta superficialitat resulta excessiva, com l’ arribada dels pares o l’ aparició d’ estrelles com Freddie Mercury, Julio Iglesias o Tina Turner, i el resultat final de la pel·lícula se’n ressent) amb els passatges més intimistes i emocionals que viuen alguns dels protagonistes, els moments més aconseguits del metratge.
En definitiva, ens trobem davant d’ un biopic honest i sensible, malgrat el seu excessiu i desfermat embolcall visual, que satisfarà tant els fans del grup com els nostàlgics que van viure l’ època que retrata, així com també a les persones alienes a la banda, ja que el film té la força suficient com per atrapar qualsevol espectador: un mèrit lloable.