Es nota que ‘Divergente’ no és una pel·lícula única; és el pròleg d’una saga que explotarà a partir del segon capítol. Aquest primer film serveix de presentació, tant de personatges com de situació. Al començament, l’explicació d’aquest futur dividit en les diferents faccions i el seu funcionament enganxa fins al punt en que s’ha de fer l’elecció. A partir d’aquí la pel·lícula perd interés i es desinfla fruit de l’excessiva recreació i repetició en el periode d’entrenament de la nova facció, en aquest sentit té el mateix problema que la similar ‘El juego de Ender’: pràcticament tot el metratge dedicat a la preparació i un breu conflicte real al final resolt massa ràpid.
No és aquest l’únic problema de ‘Divergente’ i aquí és on resulta inevitable comparar-la amb l’altra franquícia inspirada en una saga juvenil de moda actualment, ‘Los juegos del hambre’, i és ben cert que ‘Divergente’ perd en totes les comparacions. Començant per la seva protagonista, tot i l’esforç de Shailene Woodley no té la força ni el carisma de Jennifer Lawrence, el mateix podem aplicar a la seva rival: una Kate Winslet totalment desubicada que no convenç en el primer rol de dolenta de la seva filmografia. Tampoc té el ritme trepidant d’aquella, ni la seva tensió i espectacularitat.
Uns quaranta minuts menys de metratge, aplicant la retallada principalment a la fase d’entrenament, i un guió més desenvolupat, explicant l’origen d’aquesta societat i la història d’alguns personatges que queda massa difuminada, hagués aportat més impacte a una proposta que, un cop vista, no deixa absolutament cap sensació. El segon capítol, ‘Insurgente’, haurà de millorar molt per remuntar el nivell d’aquest desafortunat pròleg.