El debut cinematogràfic del Doctor Strange és, com el cognom del seu protagonista, la pel·lícula més ‘estranya’ i diferent dins de l’univers Marvel.
El seu protagonista, Benedict Cumberbatch, resulta l’elecció idònia per interpretar al superheroi inicialment aturmentat i posteriorment transformat al misticisme. Al seu costat hi trobem a la convincent, com sempre, Rachel McAdams, un poc treballat Chiwetel Eijofor, una Tilda Swinton que recorda massa al Morfeo de Laurence Fishburne de la saga ‘Matrix’ i a un dolent que no està a l’alçada, el fluix Mads Mikkelsen.
La pel·lícula és visualment espectacular, tècnicament (muntatge, so, efectes de so i efectes visuals) és perfecta. Amb escenes realment potents com el mateix pròleg, el santuari de New York o el clímax al santuari de Hong Kong, fins i tot en alguns moments pot arribar a saturar l’espectador. El seu registre més fluix és el ritme. El plantejament del conflicte i l’estada a Kamar-Taj té un tempo massa lent, d’altra banda necessari, i dilata excessivament el seu metratge total. A partir del santuari de Londres, la millor seqüència del film, en que Steve es converteix ja en el Doctor Strange, el ritme agafa embranzida i ja no decau pràcticament fins al final, intercalant, això sí, les encertades visites del protagonista a l’hospital de Christine.
Ens trobem davant d’un personatge interessant que pot donar molt de joc dins de l’univers Marvel quan coincideixi amb els altres membres de l’editorial (a la pel·lícula ja es fa una referència directa al grup de Los Vengadores), ja que el contrast i la seva diferenciació amb la resta pot enriquir molt les futures produccions de superherois. Tot arribarà.