39 anys després del film de culte de Stanley Kubrick ‘El resplandor’, trasllat a la gran pantalla de la novel·la homònima del mestre del terror Stephen King, arriba una innecessària i fallida seqüela que també adapta al cinema la continuació literària de l’original publicada per l’autor al 2013.
El pròleg ofereix la vinculació amb l’original i ens comunica que el protagonista d’aquesta seqüela serà Danny, el nen de l’anterior, en la seva edat adulta (a qui dóna vida un fluix Ewan McGregor). A partir d’aquí el film transcorre de manera lenta i avorrida al llarg dels seus eterns 151 minuts de metratge, desaprofitant el grup encapçalat per Rose (intensa Rebecca Ferguson, el millor de la proposta amb diferència) que a priori desperta força interés, el qual, malauradament, es perd ràpidament. Hi ha masses detalls sense resoldre en el seu simple guió: l’origen així com més detalls sobre la vida del grup de Rose, un salt enorme de 8 anys que deixa en l’aire com els ha viscut la jove Abra després de descobrir el seu do així com el mateix Danny en el poble al que arriba.
Tot transcorre de manera forçada i precipitada (el destí del grup de Rose és realment pobre i decepcionant) amb l’excusa d’arribar al clímax del film, la seva autèntica raó de ser al tornar a l’hotel Overlook de l’original, justificant així la seva condició de seqüela. Tornar a recòrrer les seves estances així com el laberint nevat són els alicients que porta esperant durant tot el metratge l’espectador, el problema és que quan finalment arriba està tan esgotat que ja ha perdut tota expectativa. Si li sumem que el desenllaç (totalment prescindible l’aparició de nou de Jack Torrance i la seva conversa amb el protagonista) és realment fluix la sensació de decepció és total i absoluta.
En definitiva, ‘Doctor Sueño’ se suma a la tendència de rodar continuacions de grans èxits del Hollywood dels 80′; moda que en la majoria dels casos només està provocant que s’embruti el record de l’original. Una autèntica pèrdua de temps.