El darrer treball de Pedro Almodóvar és una autobiografia encoberta. És el seu projecte més intimista i personal i alhora el més contingut de la seva dilatada filmografia.
Seguint 100% el seu estil estètic (una direcció artística i vestuari amb una gamma de colors molt marcats, reforçats per un excel·lent treball de fotografia) i amb el seu fidel compositor Alberto Iglesias, el cineasta fa un repàs a la seva vida a través del seu alter ego en la ficció: un Antonio Banderas brillant en un treball extremadament difícil, interpretar al director (reconeixible perfectament en moltes ocasions) sense ser ell directament. Al seu costat també resulten molt convincents Asier Etxeandia (brutal la seqüència del monòleg), Leonardo Sbaraglia (que amb només dues escenes construeix el personatge més tendre del film) i la sòlida Julieta Serrano (que aporta la faceta còmica a la història, però sense alterar-ne el tempo i ritme lluny de l’histrionisme habitual del cineasta). Malgrat aquests encerts ‘Dolor y gloria’ resulta una pel·lícula irregular. Els diversos flashbacks a la infantesa del protagonista no aporten res a la història i resulten prescindibles, així com també el tram final en que pren importància la presència de la fidel amiga del personatge central, fluixa Nora Navas.
Ens trobem davant l’obra més instrospectiva de l’autor, tot s’ha de dir pretenciosa i egòlatra al rodar ell mateix la seva pròpia història, farcida d’autoreferències personals així com també al seu propi cinema que farà les delícies de la seva àmplia legió de seguidors però que deixa força fred a l’espectador convencional no familiaritzat amb el seu ric i particular univers. En definitiva un manual adreçat directament als seus fans per descobrir, entendre i empatitzar amb el seu cineasta de capçalera.