Com la seva òpera prima Perdiendo el este, el segon film de Paco Caballero és una altra esbojarrada comèdia en que ha anat més enllà: ha construït un relat d’històries creuades amb un estoll d’intèrprets de luxe però, com acostumar a passar en aquests casos, té dos grans problemes: hi ha capítols molt més aconseguits que altres i interpretacions descompensades en les diferents subtrames.
De les cinc històries, dues funcionen, dues resulten més fluixes i l’altra fracassa. La millor amb diferència és la de la núvia (la seva premisa argumental recorda la brillant ‘Resacón en Las Vegas’) amb unes excel·lents María León i Aixa Villagrán (el personatge més divertit del repartiment amb diferència) que tenen força química i protagonitzen moments absolutament hilarants. També té la seva gràcia la dels cosins, amb una radiant Anna Castillo i un inexpressiu Miki Esparbé, però que va perdent força a mesura que s’acosta a la seva ressolució. La de la relació homosexual, malgrat ser potser la més profunda, resulta pobre ja que el seu tempo és molt lent i desprèn la sensació de no acabar d’arrencar, sensació que es manté fins al seu desenllaç. La del matrimoni buscant noves experiències té una molt bona arrencada, gràcies especialment a Melina Matthews, que es menja a un fluix Raúl Arévalo (sense la seva intensitat habitual), i l’aparició de l’altre aparella proporciona un gir interessant però que desparofita totalment les seves enormes possibilitats. I finalment la història del quartet, l’única que transcorre fora de club, és la pitjor amb diferència. A més de tòpica i previsible, no ofereix comèdia en cap moment i cap dels seus integrants (especialment Pilar Castro i Ernesto Alterio) resulten creïbles.
En definitiva, ‘Donde caben dos’ és un bon intent però molt per sota de les seves expectatives. Una proposta lleugera, típica, fàcil, simple i absolutament intranscendent que s’oblida immediatament en acabar la projecció.