‘Dos días, una noche’ és un exercici de conciència, una brutal crítica social tan encertada com actual. El fil conductor és el cas de la seva protagonista, de nou una excel·lent interpretació de Marion Cotillard, qui no es val de cap ajuda i recurs: ella sola omnipresent en tot el metratge mostra una fragilitat i una credibilitat realment difícils per una altra actriu. Ella és la punta de l’iceberg, però al llarg del cap de setmana en que transcorre l’acció (els dos dies i una nit del títol) la crítica s’exten a uns altres 16 personatges: un mosaic de personalitats, reaccions, drames i vivències personals tan properes com identificables.
Rodada pràcticament tota amb càmara a l’espatlla, sense concessions ni efectes, una decisió totalment encertada ja que aporta a la proposta un afegit de realisme que ja de per si respira un guió mil·limètric en cada frase. L’espectador se solidaritza amb la protagonista, aconseguint un alt grau d’empatia i comprensió i patint com ella, amb dos encertats i necessaris parèntesis que donen un respir a la tensió acumulada.
El final de la trama és una anècdota, podríem fins i tot no coneixe’l, ja que l’important és el procés durant aquests dos dies i una nit però és d’aplaudir el coherent i valent epíleg del personatge de Cotillard. Una pel·lícula tant necessària com imprescindible.