Enguany han tornat al cinema dos dels personatges del gènere de terror més emblemàtics de la història: Frankenstein de Guillermo del Toro i aquesta ‘Drácula’ a mans del francès Luc Besson. En els dos casos amb el mateix resultat: dos films tant pobres com innecessaris.
S’ ha de reconèixer la voluntat de Besson de desmarcar-se del clàssic amb certes diferències: trasllada el nus a París, enlloc de Londres, estalviant-se així el viatge a bord del Dèmeter i estalviant certes el·lips temporals en el tram final. També prescindeix del personatge de Renfield, però aquesta decisió provoca que l’ aparició del personatge de Jonathan Harker sigui molt abrupta (personatge pobre que estranyament no mostra por en cap moment en la seva arribada al castell), i així mateix substitueix el mític Van Helsing per un monjo (sobreactuat Christoph Waltz, també present a la citada ‘Frankenstein’). El personatge de Lucy, ara Maria (sòlida Matilda de Angelis), té la seva història, aquí sí un encert del film: narra la recerca del protagonista de la seva estimada al llarg de diversos segles i com crea més servidors (vampirs) amb la mateixa missió. Tot i aquestes innovacions, en canvi, el Drácula vell és igual que el de l’ aplaudida versió dirigida per Francis Ford Coppola l’ any 1992: estrany, tenint en compte la voluntat manifesta de diferenciació de tota la pel·lícula, que sigui exactament igual en un dels trets més característics de la versió anterior. El gran problema de la proposta, però, és el seu protagonista: un Caleb Landry Jones sense el mínim carisma i que no està a l’ alçada d’ un personatge de tanta potència, ni tampoc de la seva estimada Mina (entregada Zoe Sidel, la millor del repartiment).
En definitiva, un esforç en la seva treballada factura tècnica espatllat per la majoria dels seus intèrprets; una versió fallida i sense ànima absolutament innecessària.