Dins la línia, excessiva tot s’ha de dir, de Disney d’adaptar els seus clàssics d’animació a acció real arriba el torn de ‘Dumbo’ (1941) i l’elecció de Tim Burton com a director resulta idònia, la seva filmografia està farcida de personatges curiosos i força aliens a la societat, i la història del petit elefant hi encaixa a la perfecció.
L’estil propi del cineasta està present en tot el metratge; una estètica acuradíssima (vestuari i direcció artística), una excel·lent fotografia i una preciosa banda sonora obra del seu inseparable compositor Danny Elfman sense oblidar els homenatges a l’original; el tren inicial que serveix de presentació dels personatges que formen la família del circ de Max Medici o la seqüència de les bombolles, brillant. Així com trobem les referències al film d’animació, també podem observar referències a d’altres títols de la seva trajectòria; ja sigui pels escenaris (el circ recorda la magistral ‘Big Fish’ i el despatx de Vandemere i la part tenebrosa de Diverland evoquen el Gotham de ‘Batman’ i ‘Batman vuelve’), com per l’estoll de protagonistes: retrobem a Danny DeVito (també present a la citada ‘Big Fish’) i Michael Keaton, el seu diàleg al prat és una dosi de nostàlgia de Batman i el Pingüí, així com Eva Green en el seu tercer treball a les ordres del director després de ‘Sombras tenebrosas’ i ‘El hogar de Miss Peregrine para niños peculiares’.
La pel·lícula arriba i emociona l’espectador en diversos, i nombrosos, moments del metratge (la primera actuació en públic del protagonista junt als bombers pallassos, absolutament magistral) amb el valor afegit que ho aconsegueix sense buscar la llàgrima fàcil en cap moment, tot i que per la seva temàtica en mans d’un altre director probablement hagués estat així. Altres aspectes a destacar del film són les reivindicacions que conté (les aspiracions de la jove Milly per exemple) i especialment la valentia de Disney en permetre l’autocrítica en una proposta produïda pel mateix estudi: és innegable que el parc Diverland on transcorre el desenllaç és una imatge directa de l’emblemàtic Disneyland.
En definitiva, ens trobem davant del millor treball de Burton en la darrera dècada. Una pel·lícula que té el mèrit (realment difícil i lloable) de convèncer tothom: els nostàlgics de l’original d’animació, la fidel legió de seguidors del director i el públic aliè tant al clàssic de Disney com a la filmografia del cineasta. Una autèntica joia. Imprescindible.