S’ha de reconèixer que Christopher Nolan és un director que arrisca en cada projecte i ‘Dunkerque’ no és una excepció. La trama està dividida en tres fases espai-temporals clarament diferenciades: terra (una setmana), mar (un dia) i aire (una hora), amb uns diàlegs realment minimalistes contrarrestats amb una banda sonora omnipresent que es converteix en un personatge imprescindible de la proposta. En totes demostra el seu bon pols narratiu darrera de la càmara i la seva excel·lent tècnica: muntatge, fotografia, so i efectes de so.
Aquesta divisió, però, perjudica i molt el resultat. Tota la força i tensió del film la trobem a l’espigó, on resten les tropes assatjades que esperen rescat (tot i que en el primer bombardeig es troba molt a faltar el realisme brut i sagnant d’altres propostes com l’obra mestra ‘Salvar al soldado Ryan’ o la recent, i excel·lent, Hasta el último hombre). La pel·lícula s’hauria de limitar i centrar-se aquí. El reclutament dels vaixells civils i la seva travessia haurien de ser purament testimonials per justificar la seva presència al desenllaç ja que la recreació en l’embarcació comandada per Mark Rylance (desafortunat doblatge) i l’aparició del personatge de Cillian Murphy i la seva acció amb un dels nois no aporten res a la història. De la mateixa manera, la creuada aèria del personatge de Tom Hardy resulta tan repetitiva com totalment prescindible.
Tot i que el seu metratge no és excessiu, 107 minuts, es fa llarg i ofereix tensió i avorriment a parts iguals. Sense la repetitiva fase aèria i amb només pinzellades de la ruta marítima la pel·lícula s’hagués concentrat en uns ajustats 90 minuts que haguessin convertit ‘Dunkerque’ en una proposta absolutament brillant. Ara és un film desmesurat, tret també habitual en la filmografia de Nolan: un cineasta excessivament ambiciós en la majoria dels seus projectes que resta força a les seves obres però que d’altra banda les dota d’una personalitat pròpia i particular.