La carrera del cineasta Oriol Paulo va clarament in crescendo. Després de la seva fluixa òpera prima ‘El cuerpo’ i la sòlida Contratiempo ara firma el seu treball més rodó; com les dues anteriors, novament un thriller que incorpora apunts de ciència-ficció que permet que la trama es desenvolupi en dues línies temporals diferents però connectades entre si.
La història se centra en l’actualitat en que seguim els passos de Vera (entregada Adriana Ugarte) vinculats amb un fets ocorreguts a casa seva 25 anys enrera. Tot i que la premisa del viatge temporal és força habitual i sembla típica, el guió aconsegueix captar l’atenció de l’espectador des del principi i la manté durant tot el metratge, uns potser dilatats 128 minuts. La seva desesperació avança paral·lela als fets succeïts a finals dels 80′ (amb un acurat treball d’ambientació, sobretot el pròleg a casa de l’altre jove protagonista). Gràcies a ella anem coneixent els detalls d’un crim comès llavors en una frenètica cursa contrarellotge marcada per la tempesta del títol: només 72 hores. El guió, com ja ocorria en l’anterior film del director, és mil·limètric amb algun inesperat gir, on només la identitat d’algun personatge clau grinyola una mica al ser molt evident des de pràcticament la seva primera seqüència. Al costat d’Ugarte, Paulo recupera alguns secundaris dels seus anteriors films com les breus aparacions de Belén Rueda (protagonista d’ ‘El cuerpo’) i Ana Wagener i Francesc Orella (de ‘Contratiempo’), als que se sumen Jaiver Gutiérrez (canvi de registre respecte la taquillera Campeones), Nora Navas (que com a la fallida Ola de crímenes treu partit de cada aparició en pantalla) i Chino Darín (el més fluix i inexpressiu del repartiment amb diferència, que continua sense trobar el seu lloc al cinema espanyol després de ser també el pitjor de La reina de España i la fallida Las leyes de la termodinámica).
Ens trobem davant d’un thriller intens i solvent, una proposta interessant i molt aconseguida que desperta tensió en l’espectador i en manté l’interés fins al desenllaç; un tret que no és fàcil d’aconseguir, gens habitual que el diferencia de la majoria de l’actual cartellera. Un encert molt lloable i digne de reconeixement. Un film molt recomanable.