La nova proposta del director François Ozon és un intens i perturbador joc a dues bandes (realment a tres) rodat amb un atmosfera visual tan hipnòtica com suggerent.
La presentació de la parella protagonista és realment exel·lent: amb diverses el·lipsis temporals rodades amb pantalla partida en les que coneixement la història de la protagonista (fràgil Marine Vacth) i el seu inicialment psiquiatre i posteriorment parella (desdoblat Jérémie Renier). A partir d’aquí se suma un tercer vèrtex a la relació que provoca que l’espectador dubti durant gran part del metratge (potser excessius 107 minuts) de la realitat o no d’aquest triangle. El transcurs del guió es veu esquitxat per les visions/malsons de la protagonista, algunes tan potents com, fins i tot, sòrdides, que puntualment descol·loquen, encara més, a l’espectador. S’ha de reconèixer la bellesa amb que el director ha rodat certs passatges i l’intel·ligent ús dels espais: ja sigui en les diferents exposicions del museu on treballa Chloe o bé en la quantitat de reflexos en els diversos miralls que hi ha en diferents habitacions.
El clímax final resulta totalment inesperat i, un cop resolt el guió, les imatges van encaixant en el trencaclosques que, de fet, ha estat el transcurs del metratge a l’igual com ho és la personalitat del personatge central. Tot i que poc a poc tot ocupa el seu lloc, és ben cert que el film requereix una revisió per a entendre totalment la trama i que no s’escapin la gran quantiat de detalls que fàcilment poden perdre el seu significat. Malgrat que sembla tot resolt, el darrer pla, novament de gran bellesa, deixa un final obert per a que l’espectador tregui les seves pròpies conclusions.
En definitiva, ‘El amante doble’ és una pel·lícula complexa, alternativa i incapaç de deixar ningú indiferent. No ens trobem davant d’un film apte per a quasevol tipus de públic; requereix una concentració i una obertura de ment que provoca que la proposta tingui com a espectador potencial un selecte i reduït sector del públic.
