‘El amor menos pensado’ té una bona premisa argumental; l’anàlisi de la separació d’una parella després de 25 anys de matrimoni podia haver donat pas a una interessant reflexió sobre les seves conseqüències a certa edat i com es pot refer la vida. Malauradament aquestes enormes possibilitats es veuen convertides en una comèdia farcida de tòpics, que repeteix la fòrmula vista en infinitat d’ocasions sense cap tipus d’interés.
Nombrosos són els problemes de la proposta però el principal és la innecessària i eterna dilatació de pràcticament totes les seqüències provocant que una història que, tal i com està narrada, no dóna per més de 90 minuts n’acabi durant 130. Després d’un interminable pròleg arribem a la millor escena del film: la conversa entre la parella protagonista, amb nul·la química, formada per Ricardo Darín, com sempre digne per molt pobre que sigui el projecte, i Mercedes Morán, realment plana i apàtica, en que decideixen separar-se. A partir d’aquí les primeres cites de tots dos són tan histriòniques que arriben al ridícul (especialment la primera d’ell o la segona d’ella) que dilapida el mínim interés de l’espectador aconseguit amb la citada conversa. A partir d’aquí l’exageració es calma (tot i algun altre episodi com el retorn de l’amic del protagonista a casa de la seva ex) per mostrar-nos les reaccions dels respectius pares de la parella: correcte el d’ell, absurd la d’ella, fins arribar a les seves respectives relacions estables que desembocaran en un final totalment previsible i esperat des del principi per l’esgotadíssim espectador.
En definitiva ens trobem davant d’una comèdia que fracassa estrepitosament: avorrida, típica, simple, pobre i que frega l’absurd i el ridícul sense aportar absolutament res. Una autèntica pèrdua de temps.