El tercer treball del director J.C. Chandor és una pel·lícula rodona. Perfectament ambientada a principis dels 80, té un guió realment sòlid que se centra en un protagonista que per ser fidel als seus principis s’ha d’enfrontar a tothom: als seus amics, a la seva dona, als que infringeixen la llei i als que la defensen. Amb un ritme lent, però que no decau en cap moment, assistim als successius obstacles que pateix Abel per aconseguir el seu somni. Al llarg de tot el metratge es desprèn la tensió (en alguna escena realment s’arriba a palpar) de veure si serà fidel o no als seus principis. Fins i tot al final, quan la trama central ja s’ha resolt, l’aparició sorpresa d’un dels personatges que precipiten l’acció ens fa patir pel desenllaç definitiu de la història.
El film se sustenta en l’omnipresent Oscar Isaac, qui es passa tot el metratge imitant a Al Pacino. És ben cert que alguns dels personatges de la filmografia de Pacino s’assemblen, i molt, al protagonista d’ ‘El año más violento’, però aquest fet no és excusa perquè Isaac intenti reproduïr el treball de l’actor italo-americà en altres produccions (tret més que evident en les dues reunions claus que afronta el personatge: al restaurant o a la pizzeria, per destacar-ne només alguna); ja sigui en el posat, gestos o en la manera d’exposar el seu discurs. Al seu costat, Jessica Chastain resulta brillant, una vegada més, en un personatge ambigu amb diverses capes i sembla que Albert Brooks consolida el seu retorn a projectes seriosos i interessants que ja va apuntar a ‘Drive’.
En definitiva, ‘El año más violento’, amb un cert aire clàssic, és una proposta excel·lent: molt recomanable.