El darrer treball del cineasta Julio Medem, com la resta de la seva filmografia, és una proposta estranya i diferent però aquest cop el guió, obra del mateix director, li ha marxat de les mans i acaba resultant una història que es converteix en un culebrot excessiu i pretenciós amb uns protagonistes que acaben recordant els propis de l’univers Almodóvar.
Tot i que la manera de construïr el relat és original, el gran problema del film és que cap dels personatges desperten empatia ni interés en l’espectador per mantenir l’atenció durant la trama, tampoc hi ajuda el treball dels seus intèrprets: sí creïbles són Úrsula Corberó (en el seu primer personatge seriós) i Álvaro Cervantes que funcionen com a fil conductor de la història, però no la resta: els dos germans claus en la trama Víctor (un Daniel Grao tan apàtic com a la recent Animales sin collar) i Olmo (un inexpressiu Joaquín Furriel); una estranyament poc convincent Najwa Nimri; una sí sòlida Patricia López Arnaiz; uns testimonials Josep Maria Pou i Ángela Molina; i uns desaprofitats Emilio Gutiérrez Caba i Luisa Gavasa. Malgrat algunes imatges hipnòtiques, segell propi de la filmografia de Medem, certes escenes prou aconseguides (el muntatge paral·lel de les dues bodes) i una preciosa partitura, la proposta no dóna més de si. 134 minuts, més un tempo molt lent, són masses per una història que es recrea en certes seqüències totalment prescindibles i amb altres que es dediquen a narrar més detalls del culebrot que no aporten res.
Julio Medem naufraga amb un film estrany fins i tot dins del seu propi registre. Una proposta fallida, pobre i pretenciosa que l’únic que desperta és absoluta indiferència.